Linda Hambäck és la directora de Gordon i Paddy, que arriba als cinemes aquests dies. Confessa que no dirigeix films per a infants: “Els faig per a mi”. Probablement aquesta actitud expliqui que la seva pel·lícula, així com les històries de Roald Dahl o d’Ulf Nilsson -el creador de la sèrie de llibres en que es basa Gordon i Paddy-, interpel·lin tant a persones adultes com a nens i nenes.
A partir d’aquest divendres 5 d’abril la pel·lícula arriba als cinemes catalans.
Entrevista amb Linda Hambäck de Marta Balaga.
Gordon i Paddy és l’adaptació d’una sèrie del llibre d’Ulf Nilsson. Què et va atraure, en primer lloc?
Vaig sovint a una llibreria petita que hi ha a la cantonada de casa. De tant en tant compro algun llibre, i així vaig descobrir les històries del detectiu Gordon i la Paddy. M’agradaven molt les il•lustracions, però quan vaig començar a llegir-ne un titulat El primer cas, em va encantar el to. Ulf Nilsson explica la història d’una manera molt calmada. Ens diu que siguem amables i cordials els uns amb els altres però, a la vegada, et fa venir ganes de llegir la pàgina següent per saber què hi passa. Va d’aquesta amistat tan improbable, però també de fer-se vell. De preparar-se per a la jubilació a la vegada que descobreixes que no és tan bona com l’esperaves. He llegit molta literatura infantil, perquè soc mare, i n’hi ha poca que m’agradi de veritat. Per això sempre torno a certs autors, ell n’és un.
T’estimes més fer films basats en materials de la teva elecció?
Tardo uns tres anys a fer una pel•lícula. Has de viure cada dia amb el material, i per tant, cal que t’agradi. D’altra manera, no hi ha qui ho aguanti [riu]. Jo sempre ho he fet així. M’enamoro d’alguna cosa i m’entossudeixo a fer-la. De vegades, Ulf Nilsson toca temes molt seriosos, com ara en aquell altre llibre que li van premiar, Goodbye Mr. Muffin, sobre un conill d’índies que es mor. Ulf ho explica de manera molt entenedora pels nens i nenes, però també pels adults. Roald Dahl també tenia aquest do, tot i que ell era completament oposat a Nilsson. Si ets un bon narrador, trobaràs la manera de parlar per a tots i totes, més enllà de les edats.
Aquesta calma que esmentes també es nota en el film. Has pretès donar-li un toc de sabor escandinau?
El món del film està extret dels llibres, és clar, però nosaltres volíem adreçar-nos una mica més a les famílies. La primera escena, amb els conills, ja ens ho mostra. Crec que sí que és molt nòrdic: que el pare faci el sopar, i pregunti als nens com els ha anat l’escola. Socialitzem molt amb els petits. La pel•lícula va de la vida quotidiana. Les galetes que menja Gordon ens mostren les seves rutines diàries, però també són importants pel fika suec, que vol dir “prendre cafè amb algú”. En els vells temps, una bona mestressa de casa sempre oferia galetes als convidats. Ara ja no tenim mestresses de casa. Però tenim en Gordon.
El missatge de la pel•lícula és inconteniblement positiu: no has de jutjar per les aparences. És més, Gordon & Paddy s’allunya molt de la dolçor de la Disney.
Algunes coses no són com et penses, no has de tenir prejudicis. La vida et mostrarà diferents angles de tot i de tothom, i hauries de mirar d’esbrinar qui és l’altre, en realitat. Cal sentir curiositat pels altres, en comptes de considerar-los dolents. És el que volíem expressar.
És una crida a la tolerància, que la guilla no sembla disposada a escoltar.
Has vist The Selfish Giant de Clio Barnard? Hi ha una escena on els dos nois són a una deixalleria, robant el cable de coure. Jo volia que la guilla digués: “No torneu mai més! Una altra vegada, podria ser perillós!” Com algú que et vol espantar, pel teu bé. Això és exactament el que passa aquí. La lliçó és senzilla: poca broma amb la guilla. Aquesta vegada ha estat simpàtica però, qui sap? Potser un altre dia se’t menjarà. No m’agraden les històries alegres en què tot condueix cap a un final perfecte. A Gordon & Paddy som al bosc entre animals de veritat. Que, a estones, es mengen entre ells. Per a mi era important d’assenyalar-ho perquè en els llibres no hi surt. Tots aquells animalons viuen en el seu món. La guilla és més grossa, no és un més. Volíem accentuar-ho amb la càmera en mà, així com amb el fet que és l’únic animal que no parla. Al principi ho vam intentar, però no va funcionar. Volíem que quedés clar que era una amenaça, així que li vam dir que callés [riu]. Per sort, els altres poden parlar. Fins i tot en Gordon, que ho fa ni més ni menys que amb la veu de Stellan Skarsgård. Ja havia fet The Moomins, de manera que està familiaritzat amb l’animació. Havia treballat amb ell abans, en un film que vaig produir [The Brokiga Films] i el vaig veure claríssim en aquest personatge. És fantàstic treballar amb l’Stellan. Curiosament, perquè aquesta vegada no vam fer una típica sessió de doblatge. El vam filmar fent el seu paper, així els animadors podien utilitzar després els seus moviments i les seves expressions facials. Amb Melinda Kinnaman i Felix Herngren vam fer el mateix. Als animadors els resultava molt útil, i a mi també. Vaig veure com eren i podia escriure els personatges pensant en ells. M’agrada barrejar actors i professionals de la veu amb amateurs i fer sortir la meva família a les pel•lícules que faig. Els dono algun paperet, per mantenir el seu interès en la meva feina, que m’absorbeix tant. Un dels nens és el meu fill, en Mingus. El meu marit és un dels ocells. De tant en tant, tens aquells tocs d’humor que els petits potser no entenen. La qual cosa ens porta al dilema definitiu: com fas animació que sigui divertida també pels adults? Jo no faig films per nens. Els nens els veuen, sí, però els faig per a mi. Quan era petita, m’agradava molt fer collages. I ara veig la meva feina de la mateixa manera. No soc una animadora, faig un collage amb tot el que tinc. Soc una directora d’orquestra. Amb la meva guionista, Janne Vierth, no escrivim per fer riure. No pensem: “Oh, no, ha de ser divertit!”. Es tracta més aviat de fer que les escenes siguin més lleugeres, o ens resultin més atractives. La gent em pregunta si m’agradaria fer pel•lícules d’acció real, però a mi això m’agrada. M’agrada sentir que la història se’m va ficant al cap i al cos. És el que més gaudeixo de l’animació. No és cada dia bufar i fer ampolles i hi ha moments de saturació, però quan comença a créixer en tu, ja ho tens. Al cap d’un any passa a ser part de tu, com un braç o una cama. Vaig cada dia en bicicleta a la feina i, de vegades, quan penso en els personatges, em posaria a riure. És el millor de la meva feina, que pots jugar. Quan ja l’has estrenat, però, quin descans! Estàs tan farta del material que ja només tens ganes que voli sol. I li dius: “Adéu! Goodbye!”.
Va ser interessant, visualment, tornar al bosc? El 2014 vas fer What if XX que també ens presenta les criatures del bosc.
Quan adapto un llibre, em sembla molt important conservar el seu món en la mesura dels possibles, perquè al cap i a la fi és el que me’n va fer enamorar. És clar, també vols que el teu film tingui vida pròpia, que s’hi relacioni. Que estiguin connectats però, a la vegada, que també visquin vides separades. Les il•lustracions originals de Gitte Spee són fetes a llapis, però me n’agrada molt la línia clara. Els personatges tenen personalitats. Ella aconsegueix mostrar-los com són en els seus cossos, com es mouen. Volíem que fossin com són, afegint una mica de color al món de Gitte.
En l’actualitat, el món de l’animació està dominat pels grans estudis. Això et dificulta la feina?
Si parlem del mercat suec, tenim Pixar i Disney, i després hi ha tota la resta. Juguen a la seva pròpia lliga perquè tothom va a veure les seves pel•lícules. És impossible de competir-hi. Però també hi ha interès per altres films. És important que la gent tingui per triar, necessitem alguna cosa més que Mission Impossible de Tom Cruise. El Swedish Film Institute i altres entitats ja se’n cuiden. També, si vols fer una pel•lícula en 3D, de vegades et calen més coneixements tècnics que no pas de narrativa. Potser per això em sento tan còmoda fent el que faig en 2D. Vol més temps, però sempre pots tornar enrere i repassar cada fotograma. M’agrada molt el treball artístic de Song of the Sea, de Tom Moore, era tan preciosa… Amb els grans estudis, és com veure Microsoft i Apple barallant-se per ser el número u. Jo no vull competir amb ells. Deixaré que competeixin entre ells i jo faré el que em surt millor.
Hi estàs interessada també com a mare? Per tal que els teus fills estiguin exposats a un altre tipus de continguts?
Evidentment. Fa poc vaig portar els nens a veure dansa moderna. A mi em va semblar fantàstic, però la meva filla es va avorrir. Després, vam anar a veure un musical, i ja li va agradar més.
Probablement perquè és més fàcil, però jo crec que si els ofereixes totes dues coses, n’hauran vist dues i després triaran la que vulguin. Avui, als nens i nenes, els agrada molt mirar YouTube, però no vol dir que no els podem portar al cine a veure una pel•lícula, i parlar-ne després amb els pares. Discutir-la una estona amb ells. Si tot va bé, d’aquí a 10 anys mirarem enrere dient: “Que sonats que estàvem, aleshores!”. Necessitem aixecar el cap dels iPhones, perquè necessitem varietat. M’agrada Pixar, i també Lars Von Trier. Et poden agradar coses diverses per raons diferents.
Deixeu un comentari