Hola, Frida és una adaptació lliure dels llibres infantils escrits per Sophie Faucher i il·lustrats per Cara Carmina.
AK: Fa molts anys que la Karine i jo volíem treballar en un projecte sobre Frida Kahlo. Quan Florence Roche ens va ensenyar els llibres infantils de Sophie Faucher i Cara Carmina, ens va semblar que parlar de la Frida des de la infància seria una gran idea i que era molt original mostrar la seva mirada de petita davant de les adversitats que va haver de viure. La proposta gràfica era interessant i es podia adaptar per fer una pel·lícula d’animació. A més, tot el coneixement que Sophie Faucher tenia de l’obra de Frida Kahlo va ser molt valuós per al projecte.
KV: Com a molta gent, feia més de vint anys que em fascinava l’obra de Frida Kahlo i tenia la idea de fer algun projecte basat en ella, tot i que no sabia com enfocar-lo. Aquests llibres ens van ajudar molt a decidir per on volíem anar i van ser un bon punt de partida.

Els diaris de Frida Kahlo són una font d’inspiració a l’hora de crear la llibreta de la Frida petita i, al mateix temps, amb l’animació fan que el temps faci salts endavant i enrere.
KV: Sí. Si hagués de triar un sol objecte per definir la Frida, la meva primera elecció seria la seva llibreta. Els seus diaris i els reculls de cartes van ser una de les primeres coses que vaig llegir per intentar entendre l’artista. Els seus dibuixos tenen una força que crec que també trobem en artistes com Basquiat.
AK: Exacte, i el més fascinant dels diaris de la Frida és que són tan apassionants artísticament com els seus quadres. La llibreta ens permet explicar que la Frida escrivia molt i que també li servia de suport visual per expressar les seves emocions.

Cristina Kahlo, la neboda neta de Frida Kahlo, i Perla Labarthe, la directora del Museo Frida Kahlo són grans entusiastes del vostre film.
AK: Sí, estàvem molt nerviosos abans de projectar el film per primera vegada al Festival de Cinema de Morelia i a Ciutat de Mèxic l’octubre de l’any passat. L’any 2023 havíem anat a Ciutat de Mèxic per trobar-nos amb Perla Labarthe, que havia llegit una primera versió del guió i havia vist algunes imatges, però la seva visió i expertesa del tema que tracta el nostre film, la infància de Frida Kahlo, van ser molt valuoses per nosaltres. Ens va donar moltíssimes idees i va fer molts suggeriments. A més, els seus comentaris sobre alguns detalls van ser de gran utilitat a l’hora de finalitzar el guió amb les autores.
KV: Aquest viatge d’exploració també va ser clau per a l’aspecte visual del projecte. Vam gravar i fotografiar milers de referències que van enriquir l’univers visual del film. Hi ha coses que són difícils d’imaginar i només s’ocorren si s’han experimentat en persona. Vam passar molt temps a Coyoacán i a la Casa Azul per poder reproduir-les el millor possible al film.
AK: Després de tot això, va ser molt emocionant tornar-hi per presentar el film al lloc on tot havia començat. Vam fer una projecció a la Casa Azul, presentada per Cristina Kahlo, i va ser màgica. La Cristina estava tan emocionada com nosaltres; la Perla també, que ja ens havia acollit l’any anterior. Els estem molt agraïts a totes dues.

Com vau representar les obres de Frida Kahlo? Al film veiem detalls i influències d’aquestes obres al seu món imaginari.
KV: Sí, aquest va ser un dels reptes del film. Volíem mostrar algunes obres de la Frida però hi havia coses que eren difícils d’ensenyar per a la canalla.
AK: Per això vam decidir que apareguessin al seu món imaginari, que va ser l’inici d’allò que més tard esdevindria el seu univers pictòric, ja que ella sempre deia que no era surrealista, sinó que es limitava a pintar la seva realitat.

Ens podríeu parlar de l’elecció de la paleta de colors?
AK: Les il·lustracions i els personatges de Cara Carmina eren de colors molt vius. Van ser el punt de partida dels primers fons i decorats que vam crear i les primeres proves d’animació.
KV: El viatge a Mèxic de l’any anterior ens va inspirar molt i a partir de llavors vam ajustar els colors i la llum de les diferents hores del dia. A tots els nostres films sempre cuidem molt la direcció de fotografia i la composició per enriquir les paletes de colors perquè cada seqüencia sigui immersiva.
AK: A més de les imatges de Mèxic, també teníem un espai magnífic per jugar, el món imaginari de la Frida, que podia ser molt diferent de la resta del film.
KV: Sí, totalment. En aquest cas, la gent que conegui la seva obra podrà reconèixer paletes i esquemes de colors específics d’alguns quadres de Frida Kahlo.

Exploreu la creativitat i l’autoacceptació a través de la història d’una nena que està malalta i té poliomielitis.
AK: A les seves cartes, la Frida sovint hi deia que hi havia un abans i un després de la pòlio, que no hem d’oblidar que podia ser mortal, i això la va marcar tota la vida. Els moments en què s’havia d’aïllar és quan va desenvolupar la profunditat i la maduresa que van donar forma a la seva carrera.
KV: A una projecció especial que vam fer a Annecy el juny del 2024, Olivia Ruiz va llegir un extracte del diari de la Frida que ho il·lustra molt bé:
«Quan devia tenir uns sis anys, vaig viure l’experiència d’una amistat imaginària molt intensa amb una nena… de la meva edat més o menys. A una finestra de la meva antiga habitació, que donava al carrer Allende, vaig tirar l’alè sobre un dels vidres de dalt i, amb els dits hi vaig dibuixar una porta. Aquesta porta, amb la imaginació, la creuava ràpidament i sentia una felicitat molt intensa, corria camp a través fins a una lleteria que es deia Pinzón. Hi entrava per la lletra o de Pinzón i baixava fins a les entranyes de la terra, on sempre m’esperava la meva amiga imaginària.»
AK: Quan vam tornar al Canadà al cap d’uns dies, vam decidir que havíem d’afegir aquesta seqüència.

La Frida és una superheroïna amb el poder de la imaginació.
KV: Sí, realment sí que ho és. A mi ja m’impressionava la Frida amb tot el que sabia d’ella. Però si abans ja trobava que era una dona fascinant, ara també he descobert una nena fantàstica i resilient.
AK: Ens vam intentar imaginar com es va convertir en artista després de totes les adversitats que va viure.

Parleu-nos del paper del pare de la Frida, sobretot de l’escena en què encoratja la Frida a acolorir una foto, i del paper de la Matilde, la mare de la Frida. En general, de com volíeu representar els seus pares.
KV: El pare era un artista, fotògraf, en contraposició amb la Matilde, que era més severa i pragmàtica. Ell era amable, afectuós i sempre positiu. L’escena en què li diu a la Frida que pinti una foto és, per nosaltres, sense cap mena de dubte un dels moments més decisius de la seva vida.
AK: També és el dia en què la Frida li diu al seu pare que vol ser metgessa. M’agraden molt les diferències en com ho reben els dos, perquè no reaccionen de la mateixa manera a les adversitats que ha de viure la Frida.

Per què vau escollir la llegenda zapoteca que surt al film i per què vau decidir incloure la llibreta?
AK: La decisió d’incloure la llibreta la vam prendre de seguida perquè era un element central de la vida quotidiana de Frida Kahlo i no podíem no incloure-la.
KV: A més, era essencial visualment mostrar la Frida dibuixant i escrivint. Poder fer servir la seva llibreta com a element de transició per passar d’una època a una altra ens va semblar molt bona idea.
AK: Pel que fa a la llegenda zapoteca, el pare de la Matilde, que era la mare de la Frida, era de la Vall d’Oaxaca. La seva família era zapoteca i ens va semblar rellevant mencionar-ho. Més endavant vam descobrir que els seus orígens també eren importants per a la Frida, perquè els vestits tan emblemàtics que portava provenien d’aquesta herència zapoteca, i també les cintes vermelles. A mesura que investigàvem sobre el tema, tot encaixava, tant el nom tradicional de la gent zapoteca, «el poble dels núvols», com la llegenda de Cocijo, el Déu de la pluja i del vent. Els inicis del segle XX van ser complicats a Mèxic i una part de la població es va voler acostar als seus orígens i a les seves cultures ancestrals. Frida Kahlo en va ser una gran ambaixadora.
KV: La cinta vermella també ens va servir per estructurar la història, com a símbol de la força de les arrels de la Frida.

Per què vau escollir la llegenda zapoteca que surt al film i per què vau decidir incloure la llibreta?
AK: La decisió d’incloure la llibreta la vam prendre de seguida perquè era un element central de la vida quotidiana de Frida Kahlo i no podíem no incloure-la.
KV: A més, era essencial visualment mostrar la Frida dibuixant i escrivint. Poder fer servir la seva llibreta com a element de transició per passar d’una època a una altra ens va semblar molt bona idea.
AK: Pel que fa a la llegenda zapoteca, el pare de la Matilde, que era la mare de la Frida, era de la Vall d’Oaxaca. La seva família era zapoteca i ens va semblar rellevant mencionar-ho. Més endavant vam descobrir que els seus orígens també eren importants per a la Frida, perquè els vestits tan emblemàtics que portava provenien d’aquesta herència zapoteca, i també les cintes vermelles. A mesura que investigàvem sobre el tema, tot encaixava, tant el nom tradicional de la gent zapoteca, «el poble dels núvols», com la llegenda de Cocijo, el Déu de la pluja i del vent. Els inicis del segle XX van ser complicats a Mèxic i una part de la població es va voler acostar als seus orígens i a les seves cultures ancestrals. Frida Kahlo en va ser una gran ambaixadora.
KV: La cinta vermella també ens va servir per estructurar la història, com a símbol de la força de les arrels de la Frida.

El futur compromís polític de Frida Kahlo es deixa entreveure quan es mostra la seva curiositat al mercat i quan descobreix les dones zapoteques i els frescos.
AK: La Matilde acollia simpatitzants zapatistes a la cuina de casa seva quan la Frida era petita. Potser això la va portar a implicar-se políticament quan va començar la Preparatòria, amb els seus amics “cachuchas”. Quan la Frida tenia sis anys, els zapatistes començaven a ser més “visibles” a Mèxic i això va provocar enfrontaments entre la població. Nosaltres volíem mostrar aquest tipus de tensions però sense prendre partit. Passava una cosa semblant amb les dones que es vestien a l’europea, en record de la colonització espanyola. Altres dones redescobrien la bellesa dels teixits i dels motius ancestrals. El mercat era el lloc perfecte per mostrar aquesta complexitat.