Mascha Halberstad és la directora de la nova pel·lícula de Pack Màgic: Guillot i Llebre salven el bosc. A més de cineasta és il·lustradora. El 2017 va dirigir The great hummimummi Christmas special i la sèrie d’animació Guillot i Llebre, l’any 2019, que va guanyar el premi del públic al festival Cinekid 2019 i el premi Ensor a la Millor Animació l’any 2020. L’adaptació de la sèrie Guillot i Llebre al cinema és el seu segon llargmetratge. El primer va ser Oink, oink, que es va estrenar en el programa Generation de la Berlinale i va ser seleccionat a molts festivals d’arreu del món. Parlem amb la cineasta neerlandesa per conéixer d’aprop el procés de creació del seu nou llargmetratge, que arribarà als cinemes el proper 31 de gener.

El film Guillot i Llebre salven el bosc deriva de la sèrie de televisió Guillot i Llebre que també vas dirigir l’any 2019. Com va sorgir la idea de fer-ne un llargmetratge?
De fet, no va ser idea meva. Va ser idea de la productora, Janneke van de Kerkhof, mentre fèiem la sèrie. Ja havíem creat els personatges i els decorats i va pensar: “Amb tot això podríem fer una pel·lícula”. La productora va triar un dels llibres de la sèrie de Guillot i Llebre per fer-ne un llargmetratge i em van demanar que el dirigís jo. Així és com va anar.

Aquest és el teu segon llargmetratge després de dirigir Oink, oink. Quines diferències hi ha entre dirigir llargmetratges i una sèrie de televisió o curtmetratges?
El procés de treball és molt més llarg, evidentment. A l’hora de fer un curt, el desenvolupament de la història és diferent. En un llargmetratge, el més difícil és mantenir l’interès durant més estona. Aquesta és la diferència més gran. Jo soc autodidacta i no he estudiat mai cinema. Tot el que sé sobre guions és gràcies a la intuïció. He vist moltíssims films i sé molt sobre l’art del cinema, però no conec tant els aspectes tècnics. Abans de fer Oink, oink tenia una mica de por, però amb Guillot i Llebre sentia que ja sabia el que havia de fer. Una altra diferència, per mi si més no, és que jo estic acostumada a fer films en stop-motion, en què el procés de creació s’assembla una mica al procés de fer una pel·lícula d’acció real perquè sempre hi ha una interacció amb allò que filmes durant el rodatge. En el cas de l’animació 3D no és així. La direcció, tant dels personatges com de la història, s’ha de fer d’una manera més planificada. Això em va semblar difícil, perquè m’agrada improvisar i canviar coses durant el rodatge. No tinc tot el film al cap des de bon principi, sinó que es va creant de mica en mica. Per això, en aquest sentit, trobo que és més difícil dirigir films en 3D.

Ens podries parlar de l’estil de l’animació del film? Com vas aconseguir que els personatges i el món que habiten prenguessin vida d’una forma tan fantàstica?
Els llibres són en dues dimensions i quan vaig codirigir la sèrie amb el director belga Tom van Gestel vam debatre si havíem de fer el film en 2D o en 3D. Jo vaig proposar que fos en 3D, perquè, si el fèiem en 2D, seria el mateix que ja hi havia als llibres. El 3D deixa més espai per crear. Com que vinc del món del l’stop-motion, volia que tingués una estètica semblant. Vam fer figures de fang dels personatges i els vam escanejar en 3D. Per això recorden una mica l’stop-motion i això és exactament el que volia aconseguir. L’stop-motion és el meu camp d’expertesa i, si més no, volia que tingués un aspecte semblant.

La banda sonora del film és meravellosa. Ens podries parlar de la teva col·laboració amb el compositor André Dziezuk i l’ús de la música als teus films en general?
Va ser complicat per mi, perquè acabava de fer Oink, oink i no vaig tenir gaire temps per recuperar-me. Un dels motius més importants pels quals volia fer Guillot i Llebre era perquè volia tornar a treballar amb l’André altre cop, amb qui ja havia fet la sèrie de televisió. És un geni! Ens vam fer molt amics i ens encanta treballar junts. Segurament es nota, perquè la música és fantàstica. Va ser molt graciós perquè quan vam fer la sèrie de televisió, va fer servir flautes per a les primeres maquetes de prova, i a mi no m’agraden gens les flautes. Llavors, li vaig dir que volia que la música sonés com un teclat a l’estil Stevie Wonder. Va fer-hi canvis i va compondre la música de tota la sèrie, que va quedar fantàstica.
Quan vam fer la banda sonora del film, per exemple, la cançó del Castor no hi era al principi. Al guió hi havia una introducció del cau que em semblava que quedava massa llarga. Per tant, li vaig demanar que la convertís en cançó. L’André va compondre la música i el Rob, que és la veu de cinc personatges al film –ell també és un geni– va escriure la lletra i va crear una cançó fantàstica. Amb l’André sempre seguim el mateix procés. Li dic alguna cosa com: “Aquí m’agradaria una mica de gòspel” i sembla que em llegeixi la ment perquè millora la idea multiplicada per vint milions. Per fer la cançó final dels crèdits, el procés va ser similar. Vaig demanar al Rob i al Dan que improvisessin i que parlessin l’estona dels crèdits finals i així ho van fer. Són brillants. Això és el que més m’agrada a l’hora de fer pel·lícules. Que tot és un procés i que treballem tots junts. Però tot això ho vam haver de fer al principi de tot i abans de crear l’animació ja teníem totes les cançons.

Aquesta ha estat la segona vegada que un dels teus films s’estrena a la Berlinale. Què ha significat tornar al festival a presentar-hi el nou film?
M’ha fet molta il·lusió. Sé que és molt complicat poder estrenar a Berlín, sobretot un llargmetratge. És un honor per mi i estic molt feliç, perquè he d’estar a l’altura de tot el que significa. Quan hi vaig anar l’any 2022 amb Oink, oink era tot just el final de l’època de la covid i el festival anava a mig gas. Per això estic tan contenta d’haver pogut viure l’experiència del festival com a tal.