El proper 12 de desembre arriba a les sales de cinema Els misteriosos contes del pomer, la nova estrena de Pack Màgic. Aquesta pel·lícula d’animació exquisida beu de la narrativa onírica i inquietant de l’autor txec Arnošt Goldflam. En aquesta entrevista Marta Bałaga parla amb l’equip de direcció, format per David Súkup, Patrik Pašš, Leon Vidmar i Jean-Claude Rozec.

Per què vau decidir combinar moltes històries diferents en un sol film?
Jean-Claude Rozec: Jo em vaig unir al projecte una mica tard i ja s’havien fet dos curtmetratges. És ben graciós perquè, fins avui, no ens havíem trobat mai en persona amb els altres directors. El nostre productor francès es va posar en contacte amb mi i em va explicar l’argument del film. Em va interessar molt. Al cap i a la fi, la meva feina va ser aconseguir que totes aquestes històries, i curtmetratges, estiguessin connectades d’alguna manera.
Patrik Pašš: El film és l’adaptació d’un llibre de contes d’Arnošt Goldflam, escriptor i dramaturg txec. La idea va sorgir a partir d’aquí. Tot el projecte va durar uns deu anys. El David és qui hi va treballar més temps. I el perill en aquesta mena de projectes tan llargs és que les històries no acabin d’encaixar. Jo crec que sí que vam aconseguir que hi hagués cohesió entre elles. Hi ha una cosa curiosa, i és que la part francesa és una mica diferent estèticament però, alhora, això té molt sentit perquè representa el món real de la història que s’explica.
Leon Vidmar: Quan em van convidar a unir-me al projecte, vaig poder triar la història que més m’agradava. Ens van donar les sinopsis, perquè els contes no estaven traduïts a l’anglès. Va ser molt interessant perquè bàsicament em demanaven que fes el meu propi curtmetratge però, al mateix temps, havia de pensar en el que hi havia abans i després. És el meu film però també és el nostre film. Va ser una muntanya russa molt esbojarrada.
David Súkup: Primer vaig fer un curtmetratge i, posteriorment, el projecte va créixer. Ara és un llargmetratge! Jo diria que la meva història no és la típica que s’explica a la canalla. És una mica més fosca. Vaig filmar el meu film fa vuit anys i els altres van trigar un temps a unir-se al projecte.

Tot i que els temes que es tracten al film són dolorosos, heu creat un univers acollidor i amable. És per això que vau decidir jugar amb titelles i amb la stop-motion al film?
PP: Vam parlar molt detalladament de la història del jardí amb Patricia Ortiz Martinez, la nostra dissenyadora d’art, sobretot per decidir l’aspecte de la bèstia. Volíem aquesta història fos el més lleugera possible, amb plans generals de tots els personatges perquè es veiés com interactuaven. Es veuen petits al costat de la bèstia i es nota que estan perduts al jardí. L’entorn canvia amb els personatges. Ens encanten.
LV: El protagonista de la meva història és un senyor gran rondinaire i no cau especialment bé a la canalla. Volia que fos graciós i fins i tot la forma com camina és peculiar. No va ser fàcil fer que caminés així però afortunadament vaig treballar amb una gran animadora. La vaig fer patir moltíssim (riu). Per sort, va valer la pena, perquè són els detalls petits com aquest que fan que l’home caigui millor al públic.
PP: Amb stop-motion els errors també queden bé. Els moviments no sempre són fluids i d’aquesta manera tot sembla més humà, més proper a nosaltres. L’animació digital normalment busca aconseguir la perfecció.
JCR: Hi ha una espècie de màgia que apareix amb la tècnica. És un sentiment molt estrany ser a plató amb totes les titelles, pintar el cel o esculpir la vegetació. Crees coses de forma real en lloc de fer-ho tot digitalment. Tens una coseta petita davant i has d’intentar que es mogui fotograma a fotograma fins que pren vida. És una realitat molt diferent i una manera fantàstica d’explicar històries perquè ja hi ha una connexió amb les titelles a l’hora de moure-les. Passa el mateix amb els espectadors, projecten moltes emocions cap a ells.

Ens encanten els films per les històries que expliquen. Els misteriosos contes del pomer em sembla que és un film sobre el poder d’explicar històries. Les necessitem. Ens salven.
JCR: Al nostre film, les històries ajuden. Ajuden a saber afrontar la mort d’un ésser estimat, en aquest cas la mort d’una àvia, i cadascun dels personatges en reflecteix un altre i les característiques personals d’aquests. No es tracta de fer servir la imaginació per fugir, sinó que aquestes històries et retornen a la realitat fins i tot quan aquesta és molt difícil. Jo crec que aquest és el tema principal del film.
LV: És el poder que tenen les històries per guarir. El guió va canviar força durant el procés de desenvolupament del film, però quan vam tenir la idea de la gran pèrdua és quan va començar a agafar forma. Vam canviar una mica la història que havíem escrit i se’ns va acudir la tribu d’ocells, per exemple. Jo no he llegit mai res escrit per Arnošt Goldflam perquè els seus textos no estan traduïts. Però de seguida vaig entendre que no li feia por tractar temes que poden ser difícils d’abordar.
PP: Tots els contes del llibre són sobre la tristesa o la pèrdua. Però també expliquen que la màgia es pot trobar a les coses menys habituals. L’obra és melancòlica però molt esperançadora. T’ensenya a saber gestionar la mort gràcies a la fantasia, la imaginació i els records.
DS: A diferència de les altres històries, jo vaig voler que la meva fos el més fidel possible al llibre. Vaig trobar el conte original molt potent i dramàtic. No el volia modificar gaire. Dit això, jo no veig que les nostres històries siguin tan tristes. Hi veig esperança, sobretot, perquè totes acaben bé.

A totes les històries hi ha màgia, però sempre sembla que formi part de l’univers en què es troba. Aquesta màgia hi és, però molt subtilment. Vosaltres hi creieu, en la màgia?
PP: Aquest era el meu objectiu. Jo no volia mostrar exactament el moment en què la realitat es torna sobrenatural. Jo volia que això passés darrere de les càmeres, es podria dir. Els altres directors també ho han fet així. És fantàstic que hi hagi aquesta cohesió perquè, com ha comentat el Jean-Claude, avui és el primer dia que ens veiem tots en persona. Vaig pensar que si no veus el moment just en què passa, la màgia esdevé part de la vida. Només hi ha una excepció per a aquesta regla. Al film del David sí que es veu com el gat es transforma en la dona que tindrà cura dels dos infants.
Com veieu l’animació europea actualment? El fet que el film Flow, dirigida per Gints Zilbalodis, hagi tingut molt èxit i hagi estat nominada a dos Oscars és molt encoratjador, oi?
LV: No hi ha una indústria d’animació comercial a Eslovènia. No tenim accés a gaires formes de finançament, ni tan sols per a una sèrie. Durant molt temps, a Eslovènia només hi havia un llargmetratge animat, Socialisation of a bull, de Zvonko Coh i Milan Eric, que s’havia fet el 1998. El nostre film és el segon que es fa al país, tot i que és una coproducció. Espero que cada vegada sigui més fàcil fer-ne. Aquest cop vam aconseguir finançament per fer curtmetratges. Llavors els vam combinar i el projecte final va acabar costant menys que si haguéssim fet un film “normal”.
Cada cop està millor el sector. Tant a Europa com a arreu del món, perquè els espectadors han despertat. La gent està cansada de veure sempre la mateixa morralla. Totes les imatges generades per ordinador s’assemblen molt i això és molt avorrit. Per això crec que la stop-motion es seguirà fent servir per sempre, és més real. I t’adones que és real, encara que sigui filmada amb una càmera o tingui efectes afegits. Tots cometem errors i això és el que ens fa únics i interessants. Per mi, la stop-motion és així. A més, els espectadors d’avui dia són més llestos que els de fa deu anys. Ara entenen el llenguatge visual molt millor i demanen més.
JCR: És una situació curiosa i l’èxit de Flow, que és un film valent, és un exemple d’això. No és el típic film d’animació però tot i això el públic l’ha valorat molt positivament. Sempre hi haurà blockbusters de Pixar o de Disney, però també hi ha espai per a altres històries.