Okgràciesiadeu és un film de descobriment i d’aventures al llarg d’un viatge per carretera. La protagonista, la Jamie, emprèn un viatge en què es coneixerà més a si mateixa i descobrirà que és capaç de fer molt més del que sempre havia pensat. S’adonarà que res no l’ha d’aturar i que la seva identitat la defineixen moltes coses més a part de la sordesa.

Aquest és un film sobre un roadtrip molt emocionant, divertit, tendre i amb els sentiments a flor de pell. La sordesa i la discapacitat auditiva de les protagonistes és una premissa important que determina la natura del viatge en què s’embarquen però el film és, sobretot, una aventura de dues noies preadolescents, que tota la gent de la seva edat voldria viure. Al llarg de tot el film, el públic oient que no coneix les característiques de la sordesa aprèn coses sobre implants coclears i la llengua de signes i s’adona de quins són els reptes als quals s’enfronten les persones amb una discapacitat auditiva en el dia a dia. Tot i això, aquest no és el tema principal del film, sinó que és part de l’escenari i del context. El film mostra, principalment, el naixement d’una amistat que creixerà al llarg del camí –que passa pels Països Baixos, Bèlgica i París– i tota la gent tan diversa que es troben durant el viatge.

ORIGEN DE LA HISTÒRIA
Els inicis del film es remunten a l’època en què feia la recerca pel llargmetratge Heading West (2010) que vam rodar en una escola de primària per a infants amb sordesa. Va ser una experiència extraordinària que em va quedar gravada. Què poc en sabia jo, que soc oient, d’aquest tema.

Al cap d’uns anys vaig començar a fer recerca sobre el tema per aprendre més coses del món de la sordesa. Com més aprenia, més veia que era una gran oportunitat fer un film de formació personal amb dues protagonistes amb sordesa per poder ensenyar una mica més el seu món. A més, això fa que s’hagi d’explicar la història d’una manera més visual. Per tant, era una ocasió per mostrar un llenguatge cinematogràfic diferent.

El productor, Rogier Kramer, em va posar en contacte amb la guionista, Lilian Sijbesma. Ella és qui va tenir la idea d’escriure un viatge per carretera ple d’aventures i entre les dues vam desenvolupar el guió. El que no volíem, sobretot, era que fos un film informatiu, sinó que havia de ser una gran aventura i que, durant el desenvolupament d’aquesta aventura, s’anessin veient els problemes i les meravelles del món de la sordesa. Afortunadament, vam comptar amb un gran suport de la comunitat sorda i de moltes escoles. A més, Tobias de Ronde, del film Deaf Child (2017), va llegir el guió amb nosaltres per assegurar-nos que tot el contingut era correcte sense perdre de vista que el que volíem fer era un film entretingut i emocionant tant per als espectadors oients com per als espectadors amb sordesa.

COM ES VA FER
Per nosaltres era evident que les dues intèrprets protagonistes del film havien de ser sordes o havien de tenir alguna discapacitat auditiva. Els càstings van ser molt intensos i també increïbles. Va ser un gran descobriment treballar amb totes dues, ja que poques vegades poden tenir una oportunitat com aquesta. Al final vam tenir clar que la Mae, que fa de Jamie, i la Douae, que fa d’Imane, havien de fer els papers. Cap de les dues tenia experiència en interpretació però van aprendre molt de pressa i van entendre de seguida de què anava el film.

La llengua de signes ha estat reconeguda no fa gaire com a llengua oficial als Països Baixos, mentre que en d’altres països ja fa temps que es considera que ho és. Vam tenir la sort de treballar amb una intèrpret de llengua de signes neerlandesa magnífica, Niki Hunnekens. Gràcies a la Niki, tot l’equip de rodatge vam aprendre molt. Això va fer que la forma de dirigir la Mae i la Douae fos molt semblant a la forma de dirigir infants i joves oients. Al cap i a la fi, aquest element tampoc té tanta importància. El més important és el viatge de la Jamie i la Imane.

Tots els personatges sords del film els interpreten actors i actrius que també ho són a la vida real i això va facilitar la comunicació entre ells, ja que era real i no calia assajar. Altres personatges que al film signen, a la vida real també saben la llengua de signes perquè tenen algun familiar amb sordesa, per exemple. Això també va permetre que tothom es pogués comunicar directament i amb facilitat i va fer que les interaccions i els malentesos fossin genuïns. Al rodatge hi va haver una barreja molt curiosa d’actors i no actors i de gent dels Països, de Bèlgica i de França en un film en què la llengua i la comunicació hi tenen un paper molt important.