Comentari d’Anca Damian sobre la seva última pel·lícula:

Les vides de Marona és una pel·lícula que explica la història de Marona, una gosseta que passa de mà en mà i ens acompanya en una aventura reflexiva, prodigiosa i trepidant.

Quan se’m va acudir fer aquest film, vaig tenir la sensació que, sota aquest aspecte de “film per a tota la família”, podia introduir una lectura més profunda, més essencial (però que sovint amaguem) de la nostra banal realitat quotidiana. En aquest sentit, l’animació em va donar la llibertat necessària per construir un entorn visual únic on sentim la comoditat d’imaginar. També, i des d’un vessant lúdic, vaig veure’m capaç d’influir en la percepció del públic. Veure-hi a través dels ulls d’un gos és com donar a cadascú un mirall on plantar cara a determinades veritats. Veritats que ningú no pot negar. Per a mi, el film és com un conte de fades modern.

El destí de Marona és a la vegada senzill i essencial, individual i universal. Viure l’instant present, apreciar les petites coses, estar en una connexió profunda amb els altres; aquestes són les “lliçons de felicitat” del cànid per als humans. La cançó del genèric del film subratlla aquest missatge:

“La Felicitat és una petita cosa

De no-res,

Un bol de llet

Una llengua grossa i humida

Una migdiada

Un lloc on enterrar un os

Una mà

Un somriure”

 

L’amor i la mort són les motivacions comunes subjacents a tots els meus films. Les vides de Marona encarna aquests temes de la manera més personal, més delicada i perspicaç.

Em reconec en cadascun dels amos i mestresses de Marona: Manole, el solitari, acròbata melancòlic que busca desesperadament un sentit poètic en la vida; Istvan, el constructor amable, maldestre i molt sentimental; Solange, princesa i vagabunda a la vegada, a estones carregada d’empatia i d’altres purament egoista. Aquests personatges es corresponen a les diferents edats de Marona – la infància, l’adolescència i la maduresa – que evoluciona, com tots, al llarg de la vida.

M’encanten tots els personatges secundaris i vaig buscar en ells aquesta bipolaritat que tots tenim: tots som bons i dolents a la vegada. Vaig alternar entre l’humor i l’emoció, provant de fer que cada personatge fos atractiu i complex.

La història també m’ha permès d’explorar nous mitjans d’expressió cinematogràfica. Volia oferir al públic una experiència única visualment, la bellesa de les arts amb l’artesania del cinema i el concepte d’espai subjectiu. D’aquesta manera, cada personatge defineix el seu propi perímetre: cadascun posseeix el seu petit territori, associat a la seva personalitat. Cap d’aquests illots està en harmonia amb els altres però constitueixen una mena de família. La casa de Manole i el seu entorn són espais totalment subjectius, inspirats en mons poètics somiats per infants, on tot és possible. L’apartament d’Istvan, en canvi, està regit per regles estrictes, com aquelles a què ens hem de doblegar en l’adolescència, quan busquem el nostre lloc en la societat i ens sentim incompresos. A mig camí entre Manole i Istvan hi ha la llar de Solange on la regla base és “accepta les coses com són”.

El film és entretingut i divertit, en una cruïlla entre l’art visual i la música. Mentre riem i plorem sentim per fi, i sense reserves, l’amor i la tendresa a què aspirem tots.

Anca Damian