La pel·lícula Sirocco i el Regne dels Vents s’estrena el proper 31 de maig a tot l’Estat. Us convidem a descobrir tots els detalls sobre les decisions que han donat forma a aquesta fantasiosa pel·lícula d’animació en aquesta conversa entre el director Benoît Chieux i Xavier Kawa-Topor, el director de NEF Animation, la fundació francesa d’investigació i creació cinematogràfica d’animació.

D’on va sortir la idea de Sirocco i el Regne dels Vents?
Després de codirigir Tante Hilda! (amb Jacques-Rémy Girerd, tenia la necessitat de treballar en un univers personal. El punt de partida de Sirocco i el Regne dels Vents van ser una sèrie d’il·lustracions que jo havia fet en aquella època. A un dels dibuixos hi havia dos infants agafant-se a un molí en marxa que girava amb molta força i que estava empès per un vent molt violent que bufava des de terra. L’estil d’aquests dibuixos ja s’assemblava al del film i responia a una ambició i, alhora, a una condició que jo mateix m’havia imposat. Em semblava interessant la idea de crear uns escenaris de fons dissenyats de la mateixa manera que els personatges i, així, també els podria animar. Llavors vaig fer diverses il·lustracions de forma intuïtiva que, a primera vista, no tenien cap element en comú, només el vent, i el tema del film va acabar sent aquesta idea. Representar allò que no existeix és una de les meves dèries com a director i fer que el vent sigui visible en un film d’animació és un repte enorme. Per superar aquest doble repte creatiu, vaig fer una trentena d’il·lustracions que ja tenien dos infants com a protagonistes, un nen i una nena, i éssers fantàstics com el cocodril volador que surt al film. Aquest univers li va agradar molt al productor del film, Ron Dyens, que de seguida es va embarcar en aquesta aventura. A continuació, s’havia d’escriure el guió del film i, tot i que Alain Gagnol va trigar una mica més a unir-se al projecte, ell és qui va escriure la història, que la va construir amb les imatges com si fossin peces d’un puzle. Vam compartir moltes idees i, a mesura que el text avançava, vaig fer més dibuixos per “afegir maons” al guió que havia construït l’Alain.

El vent és molt més que un tema del film. Tinc la sensació que n’és l’ànima, la seva inspiració, la seva raó de ser. Tot comença quan una ràfega de vent que entra per la finestra passa les pàgines d’un llibre. El personatge de la figureta de joguina, que és la connexió entre el món real i l’imaginari, pren vida fotograma a fotograma. En aquesta escena, el film recrea subtilment la invenció dels dibuixos animats.
El vent surt representat al film de formes diferents, amb la presència visual dels núvols, amb la personificació de la tempesta, amb el so i la música, etc. Jo sabia que Pablo Pico, el compositor de la música del film, aconseguiria evocar el vent més enllà de l’aspecte visual. La manera com va aconseguir el cant de la Selma té un gran significat. La cançó és com una respiració, en dos temps, la inhalació i l’exhalació. Aconsegueix tenir una gran força emocional gràcies a les fluctuacions de la respiració. A més, també és important el paper de la cantant Celia Kameni, que va improvisar durant l’enregistrament de la cançó. Va aconseguir un resultat molt innovador, creatiu i totalment inesperat i expressa el mateix que jo volia expressar durant la creació del film. Aporta frescor, imaginació i brillantor al llarg de tota la història.

De fet, qui veu el film, té la sensació que la història no es pot encasellar en cap gènere en concret perquè no s’ajusta a les convencions d’un relat iniciàtic. L’aventura imaginària de la Carme i de la Juliette les porta fins a Sirocco i les ajuda a entendre el misteri de la desaparició de la Selma. Tot i això, aquest misteri no s’acaba de revelar i es convida a fer-ne una interpretació lliure. Hi ha qui hi pot veure l’ombra allargada de la violència contra les dones. Però aquesta interpretació no elimina el significat del film, de la mateixa manera que la profunditat del viatge interior de les dues protagonistes segueix sent indesxifrable.
Això és ben cert. A mi no m’interessa la història iniciàtica típica en què l’heroi es descobreix a si mateix amb les seves ventures i desventures. Tinc la sensació que els guions d’aquest tipus d’històries estan massa elaborats, són massa previsibles i gens sorprenents. A més, a la conclusió final li falta veritat. Sirocco i el Regne dels Vents és un viatge, amb tot el que això implica, amb els seus imprevistos i les seves oportunitats, com és el cas d’alguns éssers màgics que apareixen al film però que no hi tenen cap paper en particular. Tot i això, la complicitat de la Juliette amb tots aquests éssers deixa un record inoblidable. Els espectadors i les espectadores poden interpretar aquesta complicitat com vulguin. Per mi, la vida consisteix en això. Cada dia tenim trobades que semblen intranscendents i hem de superar moments que ens fan créixer o que ens destrueixen sense que ens n’adonem quan ens passen. El que crida més l’atenció no sempre és el més important.

Això queda palès en els personatges de la Juliette i de la Carme, que no són heroïnes, sinó que són dues nenes amb personalitats molt diferents.
Exacte, per mi era molt important que els dos personatges, encara que entressin en aquest univers tan espectacular, seguissin sent dues nenes que es comporten com a tal i que no tenen cap superpoder. De fet, tal com està escrit el guió, sense l’ajuda de la Selma, no se n’haurien sortit. No decideixen en cap moment el seu destí i sempre depenen d’altres adults o de qui es van trobant. Vaig prendre com a referència altres films que considero que representen d’una manera molt precisa aquest retrat de la infantesa, com és el cas de Kelid, d’Ebrahim Fourouzesh; Chakmeh, de Mohammad-Ali Talebi; El pequeño fugitivo, de Ruth Orkin, Engel Morris i Ray Ashley i Kata a krokodyl de Vera Pilvova-Simkova. Saben posar-se al nivell de les criatures i veuen els seus problemes i les seves preocupacions.

Tot i que s’ha de reconèixer de qui és el mèrit en aquest cas. En realitat, Alain Gagnol és qui va donar forma a les personalitats de la Juliette i de la Carme i qui va fer que actuessin com nenes de la seva edat. El seu comportament ve determinat pel seu caràcter. Tot i que la Carme és la germana gran, és més reservada i no tan valenta com la Juliette. A més, gairebé no gosa seguir la seva germana, que és com la vida mateixa, incontrolable. La Juliette és com la seva mare, tal com es veu al principi del film, que és atlètica, obstinada i entrena un equip de futbol. He de dir que jo també tinc dues filles. Una és més alta que l’altra i he tingut l’oportunitat d’observar-les en el seu dia a dia, veure com comparteixen la vida i també van ser una gran font d’inspiració.

Al film hi ha una separació molt marcada entre els personatges femenins, que són les protagonistes, i els masculins, que gairebé són caricatures.
La diferència en la manera com apareixen representats és notable i he de dir que fins i tot em va sorprendre a mi mateix. La psicologia dels personatges femenins està molt ben desenvolupada, mentre que la dels personatges masculins és força incompleta. Però no va ser premeditat. Ens va sortir així de forma natural. És la màgia del cinema, que fins i tot et sorprengui una història que has creat tu mateix. És possible que això tingui a veure amb la meva vida personal. Em vaig criar en una família de sis germans i dues germanes que van créixer en un món molt masculí. Potser vaig crear Sirocco i el Regne dels Vents amb un gran protagonisme femení com a venjança. En canvi, els personatges de l’alcalde i el seu fill són caricatures inspirades en els meus germans. Potser per això els tinc una estima especial.

Sirocco i el Regne dels Vents va dirigit a un públic infantil.
Com tots els meus films. Potser perquè vaig tenir una infància molt feliç, he seguit molt en contacte amb aquella època. Però també m’agrada el públic infantil perquè no té idees preconcebudes. Els pots oferir el que sigui i anar tan lluny com vulguis –que és el més interessant a l’hora de dibuixar– i pots obrir totes les portes possibles. Els infants són molt més receptius que els adults a l’hora de veure dibuixos. No donen tanta importància a la idea de realisme, sinó que valoren més l’autenticitat dels sentiments. A mi també m’interessa aquest aspecte, sobretot perquè està estretament lligat al fet de dibuixar.

És una mica paradoxal parlar de realisme i de dibuixos animats perquè, per natura, són un artifici.
Monet deia que no estava interessat en el subjecte com a tal, sinó en allò que passava entre l’objecte i ell. Jo penso el mateix. El repte de l’animació és aconseguir una sensació de realitat i que qui vegi el film cregui que el que hi surt és real. Hi ha diverses maneres de resoldre aquest problema fonamental del cinema. A través de la història que s’explica, dels sentiments dels personatges, de la interpretació de les seves veus, etc. Però, per mi, la posada en escena és clau. En aquest film he experimentat amb la “posada en escena espacial”, que es tracta de moure la càmera amb moviments força lliures, canviant els angles de visió o els tipus de pla. Així, els espectadors i les espectadores tenen una sensació immersiva de 360 graus i poden arribar a imaginar-se què passa al seu darrere. Un dels reptes més grans del cinema és tot el que no apareix a la pantalla, la idea de donar vida a tot allò que no veiem, que està fora de camp. És relativament fàcil aconseguir-ho en un món que es consideri real, com la casa de la germana de la Selma, perquè hi ha els mateixos codis que comparteixen els espectadors i les espectadores. Però és força més complicat en un món de fantasia com, per exemple, la sala de concerts de la Selma. Aquí és quan entren en joc tots els recursos de l’art de dibuixar.

A Sirocco i el Regne dels Vents, l’estil del dibuix és net i planer, amb una línia clara i amb blocs de color que construeixen l’espai.
Va ser el resultat d’una decisió gràfica radical per la idea que vaig tenir d’animar els escenaris de fons. La meva intenció era eliminar les ombres, tant les clares com les fosques, per poder jugar amb les zones de colors plans. El resultat d’aquesta decisió va ser omplir de color tot l’espai disponible de la pantalla. Malgrat això, per mantenir la sensació de profunditat, vam haver de jugar amb degradats subtils i amb la intensitat de les línies de contorn. Com més a prop es veuen els personatges, més fosques són aquestes línies de contorn i, com més lluny, més clares. Són línies però amb un gir estilístic.

Així doncs, l’animació japonesa ha estat una font d’inspiració en més d’un aspecte. Hi ha altres referents importants que l’hagin acompanyat en la creació de Sirocco i el Regne dels Vents?
I tant. Crec que és molt evident la influència de directors com Takahata i Miyazaki en la meva manera d’enfocar l’animació. Un altre referent important per mi, tant en el cas de Sirocco i el Regne dels Vents com en la meva obra en general, són les creacions de Paul Driessen, que és un gran director i un gran artista gràfic que sovint representa l’invisible. Un altre referent és, òbviament, Paul Grimatu, que la seva verticalitat tan accentuada em va inspirar a l’hora de fer la primera escena del poble. Vaig veure El rei i l’ocell amb la meva família quan tenia onze o dotze anys. Recordo molt intensament el moment en què vam sortir del cinema i de sobte vaig sentir la malenconia inherent del film aconseguida, sobretot, amb la música. Des de llavors mai he pogut escoltar aquesta banda sonora sense plorar. Això va ser un dels punts que vam comentar amb Pablo Pico quan vam començar a treballar junts. I, des que vaig començar a fer Sirocco i el Regne dels Vents, el meu desig sempre va ser tendir cap a la malenconia. Penso que és molt interessant jugar amb aquesta malenconia, sobretot, enmig d’una escena d’acció o d’una escena alegre. Vaig voler introduir aquest element, que gairebé ja no es fa en el món del cinema avui dia, en el film.